LA GENERACIÓN DEL 27

Entreu en aquest enllaç per saber-ne un poc sobre la "Generación del 27"

EXPERIMENTEM AMB LA POESIA

Si cliqueu sobre la imatge us endinsareu en el màgic món de les avantguardes...

Joan Salvat-Papasseït

LES AVANTGUARDES

Avantguardes (1909-1940)

Els moviments d’avantguarda van ser alhora moviments socials i creadors d’una nova teoria de l’art: l’antiart. S’iniciaren l’any 1909 i es considera que finalitzen el 1940 arran de la invasió nazi de París, que en dispersà els grups principals. Aquests moviments es manifestaren cronològicament en dos períodes: el primer període (futurisme, cubisme i dadaisme) durà aproximadament des de 1909 fins a 1929, any de la crisi monetària a la borsa de Nova York. Es produïren les manifestacions més lúdiques, imaginatives, subversives i rupturistes de les avantguardes. I el segon període, (exclusivament surrealista) arribà fins al 1940 i va estar marcat per la invasió nazi de París. Aquesta etapa es caracteritzà per la intel·lectualització de les avantguardes i, sobretot, pel compromís social i polític, que dugué alguns dels surrealistes més destacats a militar activament en el Partit Comunista.

En el següent enllaç podeu llegir els manifestos avantguardistes.

Els autors avantguardistes més importats en la literatura catalana forenJoan Salvat-Papasseit (1894-1924) i J. V. Foix (1893-1987).

Un enemic del Poble fou la revista que dirigí Salvat-Papasseit, amb col·laboracions de Joaquim Torres-Garcia i Josep Maria de Sucre. Arc-voltaic és una revista que aparegué a Barcelona i de la qual sortí només un número publicat al febrer del 1918. També fou dirigida per Papasseit que comptava com a col·laboradorsamb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l'època. La coberta de l'únic número que aparegué fou il·lustrada per Joan Miró.

Foix treballà en la difusió de les Avantguardes mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista,Trossos —que dirigirà—, La Cònsola, L'Amic de les Arts, i finalment com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins 1936.

RITME... COM LES ONES DEL MAR...

Aquesta rima de Becquer transmet moltes sensacions més enllà del missatge... Us sentiu marejats com el carter de Neruda?

Rima XLI

Gustavo Adolfo Bécquer

Tú eras el huracán, y yo la alta

torre que desafía su poder.

¡Tenías que estrellarte o abatirme!…

¡No pudo ser!

 

Tú eras el océano y yo la enhiesta

roca que firme aguarda su vaivén.

¡Tenías que romperte o que arrancarme!…

¡No pudo ser!

 

Hermosa tú, yo altivo; acostumbrados

uno a arrollar, el otro a no ceder;

la senda estrecha, inevitable el choque…

¡No pudo ser!

Al mar, Manel

El cartero y Plablo Neruda, dirigida per  Michael Radford i basada en el llibre d'Antonio Skarmeta, El cartero de Neruda.

LA CANCIÓN DEL PIRATA

Avui a classe hem començat a veure la literatura romàntica. Hem llegit entre tots alguns versos de Bécquer que sembla us han agradat força i us heu adonat de com sabeu més poesia de la que us penseu.

Ara us presento La Canción del Pirata. Aquest poema va ser escrit per José de Espronceda l'any 1846 i és un exponent perfecte dels temes del Romanticisme. Us atreviu amb la versió del Mago de Oz?

Doneu-li al Play!

EL ROMANTICISME ESPAÑOL

LES RIMES DE BÉCQUER

Aquí teniu les rimes de Bécquer, per quina us decidiu?

EL CONTEXT HISTÒRIC DEL ROMANTICISME

El Romanticisme

El context històric en què va aparèixer el romanticisme ve marcat per la presència de dues grans revolucions que testimonien la inestabilitat política i la reestructuració social que es va viure en aquelles dècades. La revolució francesa de 1789 va marcar profundament la política europea del segle XIX. 

Per això, al llarg d’aquest període se succeeixen els intents de crear un sistema polític que reculli les idees liberals sorgides a partir d’ella: divisió de poders, potenciació de les llibertats i els drets dels ciutadans, constitucionalisme… Aquestes reivindicacions van ser assumides i defensades per una burgesia que cada vegada esdevenia més activa, en perjudici de la vella aristocràcia i de l’estament religiós. 

A Espanya, la constitució de 1812 va significar el primer intent de posar en marxa un projecte polític que feia desaparèixer la societat estamental i limitava el poder reial. Però l’oposició d’alguns sectors, partidaris de l’absolutisme monàrquic, va fer que entre 1814 i 1874 Espanya visqués un període de gran inestabilitat, en el qual es produïren tres guerres civils i diversos pronunciaments militars. 

D’altra banda, una altra revolució va transformar les estructures socials: la revolució industrial. La industrialització va augmentar el poder econòmic de la burgesia, que era la principal destinatària dels beneficis empresarials, i que, amb el poder econòmic a les seves mans, es va convertir molt aviat en la classe social dominant.

ROMANTICISME I LITERATURA

El Romanticisme, en tant que moviment estètic, s’estén per tot Europa al final del segle XVIII i durant el segle XIX i determina un renovament profund en el camp de la literatura i de les arts. El romanticisme va aportar canvis molt importants en el món cultural. Entre els canvis més significatius cal destacar els següents:

         1) la nova relació entre l’artista i la societat: la cultura s’independentitza del mecenatge i l’escriptor i l’artista reivindiquen la seva funció social i exigeixen la recompensa econòmica del seu treball;

         2) la llibertat creativa: el Romanticisme, contra el neoclassicisme, reivindica el geni creador; l’obra no ha d’ajustar-se a una preceptiva i uns models establerts i consagrats, sinó que ha de ser sobretot personal, original, basada en la imaginació i la intuïció. Aquesta nova concepció de l’obra literària desemboca en la llibertat de l’elecció del tema, dels recursos i l’estil, i en la reformulació dels gèneres literaris, que fins aquell moment tenien unes fronteres molt estrictes;

         3) la visió malenconiosa de la vida: caracteritza els autors romàntics i tradueix el desajustament entre les aspiracions de l’escriptor i l’adversitat de la realitat quotidiana, que impossibilita els seus projectes;

         4) la valoració de la literatura i de l’art populars: el romanticisme, en assumir la intuïció com a base artística, reivindica l’aportació de la literatura i de l’art populars, fruit de la intuïció lliure dels pobles; i

         5) el nacionalisme: es manifesta en l’interès per la història i els costums propis de cada poble. Per això, el romanticisme potencia el desenvolupament de la novel·la històrica i del costumisme, un model literari que té per objectiu la descripció d’una realitat (costums, ambients…) en procés de canvi a causa de les profundes transformacions provocades per la industrialització i la modernització social.

CARACTERÍSTIQUES DEL ROMANTICISME

• L’artista vol ser, sobretot, lliure d’expressar els seus sentiments i idees. Els ideals li interessen més que la raó.

• L’autor sol ser el protagonista de moltes de les seves obres. Algunes són  vertaderes autobiografies.

• El temes més utilitzats són:

- El món medieval. A les pintures apareixen, amb freqüència, els castells medievals i les catedrals gòtiques. Les narracions solen situar-se també en aquest temps històric.

- La naturalesa apareix sempre idealitzada i reflecteix l’estat d’ànim de l’artista.

Pot representar-se trist i terrible com en el quadre La balsa de la medusa de Géricault, o lliure i salvatge com a l’Illa del tresor de Stevenson. Algun element natural pot ser el protagonista de l’obra, com en El rayo de luna de Bécquer.

- Els ambients misteriosos. El pessimisme de l’artista romàntic fa que les seves obres se situïn en ambients misteriosos, inexplicables i, fins i tot, terrorífics: cementiris, castells deshabitats...

- Personatges estranys i fantàstics. Els romàntics escullen, com a protagonistes de les seves obres, personatges com ara monstres, fantasmes, homes vampirs... Llegint El doctor Jekyll i Mr Hyde de Stevenson, Frankenstein de Mary Shelley o El vampir de John Polidori, es pot notar el mateix efecte que contemplant els quadres de Goya, Géricault o Delacroix.

- La mort. Està present en la majoria de les narracions i les pintures. En el quadre La balsa de la medusa de Géricault es veu la mort reflectida en els rostres dels nàufrags.

- Els protagonistes. Solen ser personatges apartats de la societat, solitaris que defensen la seva llibertat: bandolers, pirates, lladres com Robin Hood, protagonista de la novel·la de Walter Scott, que roba als rics per ajudar als pobres.

- Els móns llunyans i desconeguts. Els llocs exòtics del món oriental fascinen els artistes romàntics.

EL ROMANTICISME

Article extret de Sàpiens

Des de començaments del segle XIX va escampar-se per Europa un important moviment artístic caracteritzat per l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individu, la defensa dels sentiments i el gust per la natura i les cultures populars. Paral·lelament, les guerres napoleòniques van afavorir un nou contacte amb les cultures orientals (Egipte, Índia), que va començar a influir en una cultura europea en la qual els moviments revolucionaris havien renovat en profunditat les idees i les maneres de viure, renovació que es va reflectir en un nou corrent artístic, el romanticisme, que va afectar totes les arts i va tenir aquestes característiques:

a. Al contrari que el neoclassicisme, el romanticisme rebutjava la raó i els gustos clàssics. En canvi, va revaloritzar l’expressió dels sentiments i la passió, així com de l’exaltació de l’individu. Els romàntics s’inspiraven en el dolor, la soledat, la tristesa, la malencolia… en definitiva, en una profunda insatisfacció amb el seu món. A la vegada, els romàntics van establir una actitud positiva davant la naturalesa que els portaria a establir-hi una proximitat afectiva.

b. Amb el romanticisme es va imposar una nova visió del món i de l’ésser humà que implicava la supremacia de la imaginació, la fantasia, la necessitat de fugir i la creativitat sobre el món acadèmic. És a dir, el creador romàntic estava marcat per un esperit de rebel·lia que el portava a reclamar més llibertat enfront de les normes acadèmiques.

c. El romanticisme buscava la inspiració en l’edat mitjana i no en l’època clàssica, perquè era en aquell temps on situaven l’origen històric dels pobles europeus i on buscaven les seves arrels culturals i lingüístiques. És per això que es va posar de moda la novel·la històrica d’ambient medieval i que en l’arquitectura es van recuperar les formes gòtiques, donant lloc al neogòtic. També en aquesta estreta relació amb l’historicisme trobem la relació que vincularia el romanticisme amb els moviments nacionalistes.

L’arquitectura del romanticisme va caracteritzar-se pel gust pels temes medievals donant lloc a una arquitectura historicista. Així, es van construir edificis inspirats en els estils orientals bizantí i islàmic, com ara el Pavelló Reial de Brighton, i en els estils medievals romànic i gòtic, com el Parlament de Londres o l’església votiva de Viena.

Pavelló Reial de Brighton

Parlament de Londres

Església votiva de Viena

En pintura, els autors romàntics van mostrar interès per reflectir els valors de l’època en uns quadres que es representaven amb molt moviment, fent servir colors brillants que omplien de llum les obres, representant paisatges violents i plens de contrastos, i expressant sentiments extrems i apassionats, sovint inspirats en temes orientals.

Un dels temes capitals de la pintura romàntica va ser l’històrico-al·legòric. És el cas, per exemple, de La Llibertat Guiant el Poble de Delacroix. Aquest pintor va pintar la tela per a celebrar la Revolució francesa de 1830, un cant a la revolta parisenca que és una mostra dels compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. El quadre representa la llibertat (figura al·legòrica) que, onejant la bandera (un altre element simbòlic que agermana tots els francesos), fa avançar el poble i, al voltant de l’obra, Delacroix va escriure al seu germà: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”.

La Llibertat Guiant el Poble, obra d'Eugène Delacroix

D’entre els pintors romàntics destaca l’obra dels francesos Eugène Delacroix (La Llibertat Guiant el Poble, Dones d’Alger i La Matança de Quios) i Théodore Géricault (Rai de la Medusa, on s’exalça el moviment tant de les persones com de les forces de la natura), de l’alemany  Caspar David Friedrich (Viatger davant d’un mar de boira), del paisatgista britànic Turner (Pluja, vapor i velocitat) i de l’espanyol Federico de Madrazo, autor d’excel·lents retrats (La comtessa de Vilches). A Catalunya destaca l’obra de Claudi Lorenzale amb pintures d’escenes històriques (Mort de Guifré el Pelós).

Dones d’Alger, obra d'Eugène Delacroix

La Matança de Quios, obra d'Eugène Delacroix

Rai de la Medusa, obra de Théodore Géricault

Viatger davant d’un mar de boira, obra de Caspar David Friedrich

Pluja, vapor i velocitat, obra de Joseph Mallord William Turner

La comtessa de Vilches, obra de Federico de Madrazo

Mort de Guifré el Pelós, obra de Claudi Lorenzale

La literatura va ser un altre dels principals vehicles d’expressió dels ideals del romanticisme, sobretot en el camp de la poesia on van destacar autors com ara Lord Byron, John Keats, Giacomo Leopardi o Friedrich Schiller. L’alemany Goethe va destacar en poesia, narrativa i drama; el britànic Walter Scott per les seves novel·les històriques; i el francès Victor Hugo va arribar als cims més alts del drama romàntic amb Els Miserables (1862). A Espanya cal destacar l’obra de Mariano José de Larra (a més dels seus articles crítics va practicar la novel·la històrica amb El doncel de don Enrique el Doliente), José de Espronceda (El estudiante de Salamanca), José Zorrila (Don Juan Tenorio) i Gustavo Adolfo Bécquer (Rimas y Leyendas). En les lletres catalanes el Romanticisme va veure’s reflectit en la Renaixença.

Gustavo Adolfo Bécquer

Tot i això, possiblement, va ser en el camp de la música, on els sentiments romàtics van trobar el seu millor mitjà d’expressió. Així, l’obra de Beethoven va suposar la ruptura entre el classicisme i el romanticisme, i les composicions de compositors com Brahms, Schumann, Schubert i Chopin ja es consideren plenament romàntiques. Però, a més dels sentiments propis dels herois romàntics, compositors om Verdi o Wagner van saber reflectir el naixement de l’esperit nacional en les seves òperes.

Ludwig van Beethoven

COHEN I LORCA, ESCOLTEM EL VALS

Leonard Cohen, poeta i cantant, va nèixer a Montreal el 1934. Ha estat guardonat amb el "Premio Príncipe de las Letras 2011", convertint-se en el primer cantautor que el rep. Com Bob Dylan, qui va rebre el premi de les Arts el 2007, ha estat fins ara aspirant any rere any, tot i que l'obra de l'artista és considerada com una icona de la contracultura. Mai s'ha posat uns texans i el reconeixereu fàcilment pels seus vestits foscos i la seva veu greu.

Cohen és un gran admirador de l'obra de Federico García Lorca i ha versionant nombrosos poemes, entre ells Take This Waltz, Pequeño Vals Vienés. Escolteu la cançó i llegiu els versos de Lorca, se us acudeix una combinació millor?

                      Pequeño vals vienés

En Viena hay diez muchachas,

un hombro donde solloza la muerte

y un bosque de palomas disecadas.

Hay un fragmento de la mañana

en el museo de la escarcha.

Hay un salón con mil ventanas.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals con la boca cerrada.

Este vals, este vals, este vals, este vals,

de sí, de muerte y de coñac

que moja su cola en el mar.

Te quiero, te quiero, te quiero,

con la butaca y el libro muerto,

por el melancólico pasillo,

en el oscuro desván del lirio,

en nuestra cama de la luna

y en la danza que sueña la tortuga.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals de quebrada cintura.

En Viena hay cuatro espejos

donde juegan tu boca y los ecos.

Hay una muerte para piano

que pinta de azul a los muchachos.

Hay mendigos por los tejados,

hay frescas guirnaldas de llanto.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals que se muere en mis brazos.

Porque te quiero, te quiero, amor mío,

en el desván donde juegan los niños,

soñando viejas luces de Hungría

por los rumores de la tarde tibia,

viendo ovejas y lirios de nieve

por el silencio oscuro de tu frente.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals, este vals del "Te quiero siempre".

En Viena bailaré contigo

con un disfraz que tenga

cabeza de río.

¡Mira qué orillas tengo de jacintos!

Dejaré mi boca entre tus piernas,

mi alma en fotografías y azucenas,

y en las ondas oscuras de tu andar

quiero, amor mío, amor mío, dejar,

violín y sepulcro, las cintas del vals.

                    Federico García Lorca

L'ASSASSINAT DE FEDERICO GARCÍA LORCA

GABRIEL GARCIA MÀRQUEZ PARLA DEL SEU LLIBRE, CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

Algú havia mirat el final?

Mal educados

Leer es una obligación; los que mandan en los países la deben asumir como una de las tareas prioritarias de su función pública

JUAN CRUZ 8 DIC 2013 - 00:00 CET

Hemos sido muy mal educados. En mi colegio me hacían aprender de memoria las biografías de los escritores, y eso me llevó a odiar a Lope de Vega, a Menéndez Pelayo o a Azorín, hasta que empecé leer, a Azorín precisamente. El otro día, en la Feria del Libro de Guadalajara, Juan Villoro contó que empezó a leer siendo conducido a Homero y a Cervantes. ¿A sus vidas? No, a sus obras. Se me agrandó la imaginación, dijo; me pareció, añadió el escritor, que estaba llegando sin andar a sitios a los que era imposible que fuera caminando. José Ovejero, español, de la edad de Villoro, en torno a los 55 años, empezó a leer, dijo, El Buscón y el Lazarillo, hasta que se le abrió la mente conHistorias de Cronopios y de Famas. Afortunados ellos; nosotros fuimos peor educados, porque la lectura no era una prioridad en la escuela, dejó de ser una prioridad en el instituto, y solo nos salvó la Universidad (en mi caso) gracias a la insistencia de un filósofo, don Emilio Lledó, que dejaba a un lado las biografías y nos hacía rebuscar en las ideas. Él lo dijo el otro día en la Biblioteca Nacional: esa pasión suya por el comentario de textos, por la lectura activa, le viene de su maestro republicano de Vicálvaro.

Qué suerte leer. En esa misma feria mexicana, el escritor israelí David Grossman dijo que en cuanto pudo leer, pues en su casa no se leía, empezó a entender lo que pasaba en su país y en la vida. Leer para entender. Para saber más, pero no necesariamente para saber más que otros, sino para entender a los otros. Grossman dijo que leyendo al otro aprendes a ayudarle a estar cerca de ti, aunque sea tu enemigo, y él sabe de qué habla, pues vive allí donde la tierra, el agua, el aire, se disputa sin tregua y sin ánimo de reconciliación. Él trabaja, desde la palabra escrita, desde la lectura y desde sus libros, a favor de que un día ese infierno sea un lugar común de la tierra.

Leer es una suerte y una obligación; los que mandan en los países la deben asumir como una de las tareas prioritarias de su función pública. En nuestro país, por ejemplo, los sucesivos ministros de Educación, y ahora el último de ellos, José Ignacio Wert, suelen llevarse las manos a la cabeza ante nuestra mala nota en el Informe PISA. Después de ponerse las manos en la cabeza deberían ponerse manos a la obra: la madre del saber es la lectura, ahí está el prolegómeno decisivo de la vida; y no solo en leer, en pasar una página tras otra, sino en la enseñanza de la lectura, en el comentario de texto, el instrumento esencial para que el entusiasmo de leer sea el entusiasmo de saber. En Guadalajara, de donde vengo, había muchachos y veteranos buscando autores y libros, firmas y debates, en medio de un silencio de biblioteca. Un camarero me pidió mi gafete (acreditación) para entrar y comprar “los libros de este año”. México está como nosotros en PISA; esta no es la liga de fútbol de las naciones que leen más o menos. Basta que un individuo no sepa que leer es el principio básico de la vida para que un país se considere fracasado. Y el nuestro tiene demasiados millones de fracasos. Pongan manos a la obra, rescaten el libro de ese puesto efímero en el que los políticos lo colocan cuando piensan en el inquietante futuro.

Article d'Opinió publicat a El País el 8 de desembre de 2013.

LA GENERACIÓ DEL 98

Las Características de La Generación Del 98 from Len Arboleda

EL VIATGE DE L'HEROI

Us heu adonat que moltes pel·lícules, sobretot americanes, repeteixen els mateixos ingredients? Un protagonista tret del seu món quotidià, persecucions, company o companya de viatge que quasi sempre acaba en una història d’amor, algú que ajuda, algú que traeix, moments d’aparent èxit o fracàs i gir inesperat... Doncs bé, res és fortuït, sinó que respon a una fórmula d’èxit explotada fins la sacietat, una fórmula narrativa que el cinema de Hollywood fa servir una i altra vegada i que nosaltres consumim sense adonar-nos que és la mateixa estructura en temps diferents, escenaris diversos i personatges reinventats.

El creador d’aquesta fórmula narrativa no va ser altre que Joseph Campbell (1904-1987), un professor estadunidenc que va dedicar bona part de la seva vida a comparar els mites de les diferents cultures concloent finalment que en totes les històries hi ha un heroi que ha de seguir sempre el mateix camí per aconseguir el premi final, és el que ell anomenà “el viatge de l’heroi” i que dividí en 12 etapes:

1. Món ordinari - El món normal de l’heroi abans que la història comenci. 

2. La crida a l’aventura – A l’heroi se li presenta un problema, desafiament o aventura. 

3. Reticència de l’heroi o rebuig de la crida - L’heroi rebutja el desafiament o aventura, principalment per la por al canvi. 

4. Trobada amb el tutor o ajuda sobrenatural – L’heroi troba un tutor que li fa acceptar la crida i l’informa i entrena per a la seva aventura o desafiament.
5. Pas del primer llindar - L’heroi abandona el món ordinari per entrar en el món especial o màgic. 

6. Proves, aliats i enemics – L’heroi s’enfronta a proves, troba aliats i s’enfronta a enemics, de manera que aprèn les regles del món especial. 

7. Acostament - L’heroi té èxits durant les proves. 

8. Prova difícil o traumàtica – La crisi més gran de l’aventura, de vida o mort.
9. Recompensa – L’heroi s’ha enfrontat a la mort, se sobreposa a la seva por i ara guanya una recompensa. 

10. El camí de tornada – L’heroi ha de tornar al món ordinari. 

11. Resurrecció de l’heroi - Altra prova on l’heroi s’enfronta a la mort i ha d’usar tot l’après.
12. Retorn amb l’elixir - L’heroi regressa a casa amb l'elixir i ho fa servir per ajudar a tots en el món ordinari.

Imatge extreta de Los libros del professor Bayari

Imatge extreta de Los libros del professor Bayari

Hi ha tantes pel·lícules de renom que segueixen aquesta estructura que us asombraríeu: La Guerrra de les Galàxies, Indiana Jones, El mite de Bourne, Màtrix, Arma letal, Spider Man, El senyor dels anells, Harry Potter, El Hobbit, Interestellar...

Us atreviu a desenmascarar les 12 etapes de l’heroi en alguna pel·lícula que hàgiu vist últimament?

LA RENAIXENÇA, CINC CÈNTIMS

Open publication - Free publishing - More teoria

LA LITERATURA GÒTICA, EL COSTAT FOSC DE LA LITERATURA

Agafem una olla plena de boira i hi introduïm castells embruixats, criptes tenebroses, ànimes condemnades i monstres horripilants, tempestes elèctriques i nits inacabables i ho amanim amb la més densa foscor. Si es desitja, afegim escenes estretes de llegendes populars. Barregem amb cura i ja ho tenim: una novel·la digna del gènere gòtic. (La seva qualitat dependrà de la destresa del cuiner). En els relats gòtics s’adverteix un erotisme misteriós i un amor per allò decadent i ruïnós. La depressió profunda, l’angoixa, la solitud, l’amor malaltís, apareixen en aquests textos vinculats amb allò ocult i sobrenatural.