Cap a 1920, l’Europa de la postguerra estava formada per vint-i-vuit Estats, i tots, excepte Hongria i Rússia (URSS) eren democràcies o sistemes parlamentaris. Ara bé, tot i l’aparent triomf de les democràcies que va seguir la Primera Guerra Mundial, els governs democràtics no van ser capaços de resoldre els greus problemes polítics, socials i econòmics que es plantejaven en el període d’entreguerres. Per aquesta raó, amplis sectors de la població van creure que la democràcia liberal parlamentària representava un sistema democràtic caducat i incapaç de fer front els nous i dramàtics problemes derivats de la postguerra, i van defensar la necessitat d’articular Estats forts i autoritaris per afrontar la situació.
El comte Carlo Sforza (1878-1952), polític i diplomàtic italià durant la monarquia de Víctor Manuel III, va dimitir i va exiliar-se a París quan Mussolini va pujar al poder. A la seva obra Dictateurs et dictatures d’après-guerre(1931) analitzava d’aquesta manera el procés de crisi de les democràcies que afectava l’Europa del període d’entreguerres i va comportar l’ascens dels feixismes:
No va ser sinó després de la Primera Guerra Mundial quan les dictadures van irrompre a Europa [...].
Si hem de ser francs, sota la pomposa divinització de l’Estat no era difícil descobrir algunes passions i alguns egoismes. Aquestes passions eren: la revenja ofensiva de les democràcies contra les democràcies, sota una forma violenta que és l’efecte dels hàbits de la guerra; la lluita incitada pels industrials i els grans terratinents contra el perill bolxevic, en realitat contra tota forma de moviment socialista; i, finalment, encara que era menys important, si més no fora d’Alemanya, el moviment antisemita.
Un cert desencant respecte a les velles institucions parlamentàries va fer la resta [...].
Així, tot i que el model feixista no va implantar-se de manera general, sí que va ser un element característic i extens en l’Europa d’entreguerres. Instal·lat plenament a Itàlia (Mussolini) i Alemanya (Hitler), va tenir manifestacions perifèriques i particulars en diversos països europeus: Portugal amb la dictadura de Salazar (1928); Espanya amb les dictadures de Primo de Rivera (1923) i Franco (1939); la Grècia de Metaxas (1936), Àustria, Hongria i Romania, entre d’altres.
