LLUÍS XVI, DEL REFORMISME FRUSTRAT A LA GUILLOTINA

Article copiat de la revista Sàpiens

A Versalles, el 23 d’agost de 1754, naixia Lluís XVI, el Borbó que patiria la Revolució. Fill del delfí Lluís, succeiria en el tron francès el seu avi Lluís XV (1774). Abans, el 1770, s’havia casat amb la filla de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, l’arxiduquessa Maria Antonieta, amb la qual va tenir quatre fills, tot i les seves dificultats inicials per consumar el matrimoni degut a una fimosi a la que el rei es resistia a operar-se. Personatge gris, la historiografia conclou que les seves principals passions van ser el bon menjar, la caça i els treballs manuals. Mancat d’una gran personalitat, va ser conegut com l’Indolent, en moltes de les seves decisions estava darrera la mà de Maria Antonieta, també despreocupada de la política però aficionada a canviar ministres.

Durant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l’esperit de reforma econòmica i fiscal dels seus ministres, que foren frustrades una i altra vegada per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca.

Així, el seu regnat va iniciar-se amb la pujada de Maurepas al poder i la destitució del triumvirat Terray-Maupeou-D’Aiguillon dominant en el tram final de la vida de Lluís XV, el restabliment del Parlament de París i la constitució d’un nou govern format per homes de gran vàlua com Malesherbes, Sartine, Saint-Germain o Turgot. La política econòmica estaria dirigida successivament per Turgot (1774-1776), que imposaria mesures liberals com la lliure circulació de grans i la supressió de les corporacions; i Necker (1776-1781), que toparia amb els privilegiats per la seva política fiscal. En política exterior, Vergennes va inclinar-se per participar victoriosament en la Guerra d’Independència nord-americana contra els britànics (1778-1783) per a debilitar el gran rival en la lluita per l’hegemonia europea un cop consumada l’aliança matrimonial amb Àustria.

Tot i un inici prometedor, la crisi econòmica i financera de l’Estat derivada de la irracionalitat de l’administració de la corona en els darrers anys va fer-se patent, sumada a una crisi generalitzada a finals de segle i a la negativa dels estaments privilegiats a establir reformes fiscals provocarien la caiguda del ministre Calonne (1783-1787). Aquesta situació portaria a una crisi política interna que derivaria en la convocatòria dels Estats Generals i al retorn de Necker (1788). Lluís XVI adquiriria certa popularitat al decretar el vot doble del Tercer Estat (doblant la seva presència), però no ho sabria aprofitar en els moments decisius.

En esclatar la Revolució (1789), la seva resistència passiva li va fer perdre popularitat. No va ser capaç de fer front al desafiament del Tercer Estat que convertia els Estats Generals en Assemblea Nacional, i les seves reaccions autoritàries –recurs a l’exèrcit, destitució de Necker– només van agreujar la situació comportant l’esclat revolucionari de la presa de la Bastilla. La seva negativa a sancionar la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà i els decrets que abolien el feudalisme i el règim senyorial va comportar un nou aixecament, a l’octubre, que l’obligaria a abandonar Versalles i instal·lar-se a París.

Tot i jurar la nova Constitució (1791), Lluís XVI no es resignava a acomodar-se en la nova situació creada que rebaixava els seus drets absolutistes i va recórrer a buscar ajuda exterior.  Així, decidit a no prestar suport a l’ordre revolucionari i confiant en l’ajuda dels altres monarques europeus, intentaria la fugida (1791); però, reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, després de deliberacions a l’Assemblea sobre la conveniència de la seva continuïtat, fou mantingut com a símbol necessari de l’ordre i jurà la Constitució una altra vegada. Però, els poders que emanaven d’aquesta constitució suposaven un insult per a un monarca instruït en l’absolutisme il·lustrat –simplement dret a vet suspensiu–. Per això, en aquest període estimularia els elements i les mesures que creia que portarien a l’anarquia revolucionària i, superada aquesta, a la restauració de l’Antic Règim.

Així, des de la seva posició el monarca permeté d’atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. En aquest moment, Lluís XVI faria valer el seu dret a vet a les mesures d’excepció reclamades pel govern girondí, provocant la còlera dels sans-culottes parisencs que protagonitzarien l’assalt a les Tulleries el juny de 1792. Paral·lelament, a l’exterior, els emigrats monàrquics van fer públic el Manifest de Brunswick que amenaçava amb represàlies davant les injúries a la família reial. Això, sumat a noves intrigues del rei contra els girondins, va conduir a una nova insurrecció extremista que el 10 d’agost prenia novament les Tulleries, fent presoner el monarca que restava en mans de l’anomenada Comuna insurreccional després de ser suspès en les seves funcions per decret de l’Assemblea Legislativa.

Proclamada la República, el “ciutadà” Capet fou jutjat pel nou govern de la Convenció entre desembre de 1792 i gener de 1793. Finalment, fou condemnat a mort per una feble majoria de diputats i guillotinat el 21 de gener del 1793 davant una multitud congregada a la plaça de la Revolució.