dimecres, 14 d’octubre de 2015

LA PRESA DE LA BASTILLA

Article extret de Sàpiens

Els poderosos del regne, incloent-hi el propi monarca, romanien insensibles a les angúnies del poble francès. Fins i tot van haver d’apujar els impostos al Tercer Estat davant la negativa dels privilegiats a pagar-ne’n. Era l’única manera que la cort de Versalles mantingués la seva fastuosa forma de vida. Així, és ben comprensible que el juliol de 1789, quan els representants del Tercer Estat en els Estats Generals es van rebel·lar contra l’Antic Règim esdevenint Assemblea Nacional, la ciutat de París s’unís i el poble, exaltat, assaltés la Bastilla, la presó que simbolitzava el vell sistema.
bastille.jpg
El ciutadà Keversau descrivia així aquella jornada:
Cap exèrcit del món no ha protagonitzat mai un prodigi de valor com el d’aquella multitud de persones sense líder, treballadors de tots els oficis que, mal equipats i pitjor armats, van fer front al foc que els plovia des de les muralles. El taverner Cholat, que es va encarregar del canó emplaçat al jardí de l’Arsenal, mereix totes les lloances, igual que Georges, un artiller arribat de Brest aquell mateix matí, a qui van ferir en una cuixa.
La gent, enfurida per la traïció del governador de la Bastilla, el marquès de Launay, que havia ordenat disparar contra els representants del poble que li portaven una oferta de rendició, estava decidit a continuar l’assalt. Aleshores, un oficial suís va cridar que es rendiria si se li prometia que les seves tropes no serien objecte d’una matança.
Però alguns soldats que no es volien rendir van descarregar els seus mosquets contra el poble i els seus mateixos companys. En el tumult general del pati, uns quants van caure morts. Humbert va rebre una bala de mosquet mentre un camarada moria als seus braços. Llavors, Arné, un valent company soldat, va posar la seva gorra de granader a la punta de la baioneta, la va hissar i va enfilar-se al parapet, demanant l’alto el foc i arriscant-hi la vida.
Els pobres infeliços alliberats de les masmorres no podien creure el que els passava. Però quan van veure el cap sangonós del seu torturador clavat en una pica, amb una pancarta a sota que deia “De Launay, governador de la Bastilla, deslleial i enemic traïdor del poble”, van plorar amb llàgrimes de joia i van aixecar les mans al cel, tot gaudint dels seus primers moments de llibertat.

1 comentari:

josep Riera Mari ha dit...

Vol dir que estem encadenats a les hores i el temps.El temps crea la rutina,si visquesim sense temps viuriem més feliços perqué el esser humá odia la rutina.